Montal, que era el representant del corrent més catalanista del barcelonisme, va derrotar Pere Baret per només 14 vots de diferència en aquells comicis fets pel sistema de compromissaris. Durant tot el seu delicat mandat, a cavall entre el tardofranquisme i la transició democràtica, va ser un gran defensor de la identitat catalana i un ferm opositor del centralisme futbolístic que exercien la Federació i la Delegació Nacional d’Esports. Significativament, acostumava a tancar els seus parlaments a les penyes barcelonistes amb un vers mític de Salvador Espriu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.
Gràcies al seu impuls, el FC Barcelona va anar recuperant tots els seus símbols, començant pel nom de l’Entitat, Futbol Club Barcelona, en lloc de l’espanyolitzat Club de Fútbol Barcelona que s’havia imposat l’any 1941. Va introduir la llengua catalana als documents oficials, al butlletí del Club, al carnet de soci, a la megafonia de l’Estadi i en altres àmbits, tot i les nombroses dificultats. També es va enfrontar amb la Federació Espanyola arran del cas Guruceta, i va mantenir una actitud ferma de defensa dels interessos del FC Barcelona. Per exemple, va denunciar la discriminació que patia el Barça amb la contractació dels jugadors oriünds, amb els casos Heredia i Cos. Fruit d’aquesta actitud va aconseguir fer possible la contractació de jugadors estrangers, i va assolir així, l’any 1973, el fitxatge de la gran crac holandès Johan Cruyff, aleshores el millor jugador del món.
La incorporació de Cruyff va ser fonamental perquè el Barça es proclamés campió de Lliga la temporada 1973/74, circumstància que va ser pràcticament decisiva perquè Montal fos reelegit el 18 de desembre del 1973 en superar amb molta claredat el seu únic rival, Lluís Casacuberta, per 902 vots a 340.
Dels vuit anys que Agustí Montal va viure al capdavant del Club també cal destacar-ne la brillant celebració de les Noces de Platí l’any 1974, la modernització de l’administració i l’impuls de les seccions gràcies a la inauguració del Palau Blaugrana i el Palau de Gel el 1971.
El 18 de desembre del 1977, en finalitzar el seu segon mandat, Montal va abandonar la presidència de l’Entitat, i el fins llavors vicepresident, Raimon Carrasco, va assumir el càrrec de manera provisional fins a la celebració d’eleccions al maig del 1978.
