Joan Gamper (1908-1909 / / 1910-1913 / / 1917-1919 / / 1921-1923 / / 1924-1925)

El fundador del Futbol Club Barcelona, Hans Gamper, era el més gran dels cinc fills d'una acomodada família suïssa. Des de ben jove va compaginar els estudis amb les diverses disciplines esportives que va practicar, sempre amb èxit. Gamper va ser un atleta excel·lent, però també va sobresortir en altres modalitats, com el rugbi, la natació i el ciclisme. Tot i això, la seva gran passió va ser el futbol. A Zuric, on vivia, va fundar l'Excelsior i, posteriorment, va jugar al Basilea i al Zuric, club que també havia ajudat a constituir.

Quan tenia 18 anys Gamper va haver d'abandonar la seva Suïssa natal per motius laborals i es va haver de traslladar a Lió, on també va jugar amb l'equip de la ciutat. L'any 1899 Gamper va passar per Barcelona i el seu oncle Emili Gaissert, que residia a la capital catalana, el va convèncer perquè s'establís a la Ciutat Comtal. Així doncs, el fundador del Club es va quedar a Barcelona i va continuar practicant el futbol al barri de Sant Gervasi fins que va decidir crear un club. A partir d'aquí, Gamper va començar a aglutinar al voltant seu totes aquelles persones aficionades a aquest esport, que a casa nostra encara era força desconegut, i finalment el  29 de novembre del 1899 va poder fer realitat la il·lusió de fundar el Futbol Club Barcelona.

Etapa 1908-1909

Inicialment, Gamper no va poder presidir l'Entitat a causa de la seva minoria d’edat, però el 1908 va haver d'agafar-ne les regnes per evitar-ne la desaparició. La seva primera etapa a la presidència va començar el 2 de desembre després d'una dramàtica reunió al gimnàs Solé. L'anterior president, Vicenç Reig, havia dimitit després de tan sols 22 dies al càrrec, i el directiu Francesc Sanz va explicar amb detall la crítica situació del Club, que s'estava enfonsant esportivament, econòmicament i socialment.

Un cop acabat el seu parlament, tot feia pensar que el Futbol Club Barcelona es dissoldria definitivament, i després d'un silenci sepulcral, el vicepresident  (i jugador) Carlos Wallace va preguntar: "Però no hi ha ningú que s'atreveixi a aixecar el Club? Si hi ha algú, tots els jugadors li farem costat". En aquell moment, Hans Gamper, que fins llavors no havia dit res, es va aixecar i va començar a parlar enèrgicament: "El Barcelona no pot ni ha de morir. Si no hi ha ningú que ho intenti, jo sol assumiré la responsabilitat d'encarregar-me'n d'ara endavant. Les paraules del fundador van encoratjar tothom, i a partir d'aquell moment Gamper va posar al servei del Club tot el seu entusiasme amb l'únic objectiu de rellançar-lo. Entre moltes altres iniciatives va passar porta per porta a recuperar els socis que havien deixat de ser-ho, i aviat es van superar els dos-cents.

En l'àmbit esportiu, Gamper va reconstruir l'equip, que la temporada 1908/1909 es va proclamar campió de Catalunya sense perdre cap partit. Un altre dels reptes que va afrontar durant el seu primer mandat va ser dotar el Futbol Club Barcelona d'un camp nou,  així va ser com es va construir el camp del carrer Indústria. Després de 322 dies al capdavant de l'Entitat, el 14 d'octubre del 1909 Gamper va abandonar la presidència per motius laborals, tot i que va continuar formant part de la directiva.

Etapa 1910-1913

El 17 de novembre del 1910, durant una assemblea, els socis li van demanar que tornés a assumir la presidència, i Gamper va iniciar així la seva segona etapa al capdavant del FC Barcelona, que s'allargaria fins al 30 de juny del 1913. Durant la temporada 1910/1911 el president barcelonista va haver de lluitar contra les desavinences internes originades per l'inici del professionalisme i també contra l'animadversió de la Federació Espanyola.

La campanya següent tampoc va estar exempta de polèmiques, i durant una tensa assemblea de socis Gamper va estar a punt d'abandonar l'Entitat. Finalment, però, la situació es va calmar, i la temporada va acabar sent positiva gràcies a la consecució del Campionat d'Espanya i la Copa Pirineus.

Les desavinences amb la Federació Catalana i l'Espanyola van arribar al punt àlgid la temporada 1912/1913, i el Futbol Club Barcelona, molest pels greuges dels dos estaments, se'n va donar de baixa. Al final de la campanya, Gamper, cansat de tantes polèmiques federatives, va decidir abandonar la presidència.

Etapa 1917-1919

Novament, el 17 de juny del 1917, Hans Gamper es va haver de posar al capdavant del Club per redreçar-lo. El 1919 es van incorporar a la plantilla els mítics Ricardo Zamora i Josep Samitier, i el 19 de juny del mateix any, després d'haver superat els problemes que afectaven l'Entitat, Gamper va tornar a deixar el càrrec.

Etapa 1921-1923

Dos anys més tard, però, el 17 de juliol del 1921, el fundador es va proclamar president del Barça per quarta vegada i va iniciar una nova era marcada per l'eufòria produïda per aquell mític equip de l’edat d’or blaugrana La temporada 1921/22 quedarà gravada en la memòria barcelonista per la consecució dels Campionats de Catalunya i d'Espanya, però, sobretot, per la inauguració del camp de Les Corts, el 20 de maig del 1922. L'economia del Club era envejable i la progressió social, espectacular. Al final de la temporada 1922/23 el Barça ja havia superat els deu mil socis, i Gamper, després de 742 dies clau per a la història de l'Entitat, va tornar a deixar el càrrec.

Etapa 1924-1925

L'1 de juny del 1924, pocs mesos abans de les Noces d'Argent, el fundador va agafar per última vegada les regnes del Club amb la intenció de resoldre certes tensions existents al si de l'Entitat. Una vegada més, la presidència de Gamper va tenir l'esperat efecte balsàmic i la festa del 25è aniversari va ser un èxit complet.

El 10 de juliol del 1925 Gamper va ser obligat a dimitir per la dictadura de Primo de Rivera, que va clausurar el Club durant sis mesos, després que el públic hagués xiulat la Marxa Reial espanyola abans d'un partit amb el Júpiter d’homenatge a l’Orfeó Català. D'aquesta manera, Joan Gamper, que feia temps que signava a tot arreu amb el seu nom catalanitzat i que utilitzava habitualment la llengua del país que l’havia acollit, va dir adéu de manera definitiva a la presidència del Barça després d'una trajectòria brillantíssima sense la qual el Futbol Club Barcelona no seria el que és actualment.

El pare del barcelonisme es va suïcidar el 30 de juliol del 1930, a causa de problemes en els seus negocis i de l’obligada postergació que sofria al seu estimat Club, i el seu enterrament va ser una impressionant manifestació de dol ciutadana. L'Entitat va decidir reservar-li el número 1 de soci i, posteriorment, es va crear en el seu honor el prestigiós Trofeu Joan Gamper.